Wednesday 22 de June de 2011, 12:54:41

Recapitulem. He invertit dues jornades en recórrer una etapa (o mitja si pujar i baixar de Llauset se’n considera una), gairebé onze hores efectives i sense arribar a fer el darrer coll. A més, arriscant la vida més enllà del que esperes quan estàs de vacances, per terrenys molt perillosos. La decisió és la següent: valoraré dia a dia cada nova etapa abans de fer-la, els colls que s’hagin de fer i la seva dificultat, i si no ho veig clar no les faré; començant per la següent etapa, la que va del refugi de Conangles al de Restanca. Em sap greu, ja que  era una etapa que prometia, però Era Escaleta de Rius és una altra paret de més de 300m de desnivell que sembla massa dura per a la càrrega que porto, i potser tan arriscada com el barranc de Llauset.

L’endemà d’haver dormit a Conangles, el Genís, el guarda del refugi, em va portar amablement fins a Vielha i allà vaig agafar un bus cap a Arties. M’hi vaig estar la resta del dia al càmping – no vaig trobar cap botiga oberta al poble, però vaig poder passar pel caixer i per la farmàcia, fer un volt pel poble que em va portar records i vaig fer un quinto i una truita de gambes i espàrrecs en un bar, on a més vaig aprofitar per consultar la previsió meteorològica al diari: a partir de l’endemà inestabilitat cap a les tardes, la típica d’aquesta zona i de bona part del Pirineu.

Arties i el Montardo

Dimarts a les nou vaig emprendre camí cap a Colomers pel Bosc de Loseron i el Coll de Ribereta. Era l’etapa més dura de les tres que m’havien de dur fins a La Guingueta, on em trobaria amb els meus pares, a través del Parc Nacional d’Aigüestortes: havia de superar gairebé 1200m de desnivell fins al coll, per després arribar al refugi de Colomers, a 2135m.

He de dir que haver-me alliberat de la càrrega de la fruita es va notar. Només un parell de quilos, tres com molt, però carregar amb la motxilla no va ser tan feixuc en aquesta etapa i les següents. Primer per la pista asfaltada de la vall de Valarties fins al Pont del Ressec vaig gaudir de la imponent presència del Montardo, que vist des de la seva cara nord és una mola de roca que s’alça majestuosa per sobre de les muntanyes circumdants, que tot jut superen els 2000m d’altitud – el Montardo en té 2834. Per a mi, l’atractiu d’aquesta muntanya té poc a envejar a d’altres cims més emblemàtics com el Pedraforca o Els Encantats.

Travessant el pont de seguida em vaig desviar per una pista forestal – ara ja retrobant el GR - que flanqueja el Montardo per la vall de Rencules i el bosc de Loseron, un bosc frondós típicament atlàntic que poc a poc, a mesura que guanyava altura, deixava pas als prats alpins, al pi negre i a l’avet, mentre el sotabosc s’empobria. Vaig ascendir fins al final de la pista, a uns 1900m d’altitud, moment en el que vaig decidir preparar-me el dinar, inquiet pels núvols d’evolució que havien anat passant durant la segona meitat del matí. No va caldre més: cap a les dues, tot just empaquetant les coses havent dinat, va començar a ploure i ben aviat es va convertir en una forta tempesta amb llamps, trons i calamarsa. Durant mitja hora vaig ascendir per un sender tortuós i inclinat sender fins a arribar als estanys de Montcasau (dos estanys molt propers units per un rierol), on afortunadament, vaig trobar la cabana oberta i m’hi vaig poder aixoplugar durant un parell d’horetes, fins que la situació meteorològica es va estabilitzar.

        Els Estanys de Montcasau

La tarda es va fer llarga. Cap a dos quarts de cinc vaig decidir que ja m’havia demorat prou. Continuava plovent a estonetes, a mesura que els núvols passaven. S’obrien clarianes i es tornaven a tancar. I els trons de les tempestes semblaven llunyans – vaig estimar que 3-5km es podia considerar llunyà.

L’ascens al Coll de Ribereta no va ser excessivament dur. Ves al contrari, vaig gaudir de les vistes de la vall, els estanys de Montcasau, el circ del Montardo a la seva cara est... i també dels llimacs i dels mosquits, que havien estat atrets per la pluja i les incomptables basses que s’havien format.

El descens cap a Colomers se’m va fer massa llarg, en part pel cansament acumulat del dia, en part per la dificultat del afegida del sòl mullat. Finalment vaig ascendir un petit coll – en el qual no m’hi havia fixat les nombroses vegades que havia consultat el mapa – i vaig topar-me de ple amb l’espectacular vista del Circ de Colomers, presidit pel Tuc de Ratera i el Gran Tuc de Colomers -  que encara conservaven nombrosos neuers -, amb el llac artificial que porta el mateix nom als seus peus. No vaig perdre detall del port de Ratera, que hauria de superar l’endemà – avui. I a la fi, el refugi al marge més proper del llac.

El Gran Llac de Colomers

Tot i que hauria pagat gustosament el sopar, no hi vaig ser a temps, així que va tocar preparar-me’l jo mateix.

Amitges, dimecres 22 de juny de 2011

Álbums de Fotos relacionados:

• Travessa GR 11 – 2. Camí cap a les terres altes