Saturday 2 de July de 2011, 18:45:05
Travessa GR 11 – 6. La Vall Ferrera i la Vall del Comapedrosa
Tipo de Entrada: RELATO | 1 Comentarios | 1786 visitas

L'etapa de dimecres remuntant la Vall Ferrera va ser magnífica. Tot i que no es tractava d'un tram d'excessiva duresa ni havia de fer cap coll, va ser una etapa llarga, de més de 15km, potser la més llarga fins ara, abanda de la que vaig fer des d'Amitges fins a La Guingueta. Ja havia descartat prèviament fer la Portella de Baiau fins al refugi de Comapedrosa, tal com tenia inicialment previst (aquest coll sí que va ser especialment dur).

Bona part de l'etapa va trabscórrer atravessant un frondós bosc – com a mi m'agraden, proporcionant una bona ombra - de pi roig majoritàriament., que poc a poc anava essent substituït per pi negre i alguns avets. Altre cop amb vaig trobar amb l'essència de l'alt Pirineu: verdor i aigua a dojo. Molt còmode fins al Pla de Boet, on vaig dinar: un preciós prat alpí envoltat de cims propers als 3000m, on confluïen diversos barrancs – un d'ells, provinent del Pla d'Arcalís, formant una gran cascada – que formen la capçalera de la Noguera de Vallferrera. Alguns cavalls hi pasturaven (crec que pertanyien a l'amo del camping Pica d'Estats).

 

       El Pla de Boet

 

Ja per la tarda vaig ascendir el tram final de la vall, molt esglaonat: després de superar un tramet de forta pujada travessava una petita portella i accedia a un prat per creuar-lo i tornar a pujar fins al següent esglaó. I així successivament vaig perdre el compte de portelles i prats.

A prop ja del final vaig vorejar els tres Estanys d'Escorbes. Una altra pujada més i vaig arribar per fi a l'estany inferior de Baiau, per finalment accedir a l'estany superior i fer una grimpadeta fins al cim del turó rocós on es troba el Refugi de Baiau, sense guarda, que no és més que un mòdul de fusta revestit d'acer i assegurat al sòl rocós amb cables d'acer.

Tenia poc més d'un litre d'aigua que havia recollit a la font del Pla de Boet. Més aviat justet i veient que tot al llarg de la vall hi pasturaven moltes vaques i cavalls, no confiava gaire en recollir aigua dels nombrosos torrents que desembocaven al curs principal. Però em vaig veure obligat a fer-ne servir per a preparar el sopar, ben bullida, això sí – tot i que sé que bullir-la tampoc assegura eliminar el 100% dels gèrmens i bactèries que pugui tenir -, reservant l'aigua de la font per a beure.

Vaig arribar al refugi pels volts de les set. Es troba enmig del circ de Baiau, esplèndid, envoltat per cims com el de Baiau, el de Medacorba o el de Santfonts. Tots ells tenen enormes tarteres de pedra roja que arriben fins al fons, on es troben els dos estanys de Baiau i el refugi.

Un home francès hi va arribar abans que jo, i poc després de mi i va arribar un noi – no recordo d'on exactament, de la zona de Ponts/Guisona – que s'entranava per a una marató de muntanya, precisament al macís de la Maladeta, passant per l'embassament de Llauset. Es va oferir a ajudar-nos – a mi i al francès – a carregar l'equipatge l'endemà per superar més fàcilment el port. No les tenia totes, jo, recordant el mal tràngol del barranc de Llauset. Em vaig reservar la decisió de fer-me enrere l'endemà un cop hagués avaluat el tram complicat de prop si no ho veia clar.

 

        El circ i l'estany de Baiau

 

Me'n vaig anar a dormir sobre les deu, quan una densa boira ocupava tota la vall, i els llops – bé, espero que fossin llops, em dónen més confiança que no pas els gossos asalvatjats - començaven a udolar. No em vaig poder dutxar: evidentment, no hi havia aigua al petit refugi, i molt menys, dutxa. Amb prou feines vaig poder mantenir els peus dins l'aigua glaçada de l'estany el temps suficient per rentar-me'ls.

L'endemà vaig emprendre la marxa cap a les vuit. Feia fresca, fins i tot al sol, cosa bona, ja que no suaria i em permetria estalviar la poca aigua potable que em quedava. Primer vaig seguir un GR equivocat, crec que el tram que enllaça amb el GR francés. Vaig rectificar creuant la tartera, de pedres grosses i estables, evitant els neuers que estaven gelats i eren perillosos, fins a arribar al tram delicat de l'ascens fins a la Portella de Baiau: el sender ascendia en línia recta, net de pedres, sorrenc i cobert de grava molt relliscosa. El vaig seguir de prop fent ziga-zagues per la tartera rocosa, més estable i segura. A poc a poc i bona lletra, vaig arribar al cim. L'últim tram en línia recta reseguint una aresta rocosa que va ser un magnífic passamà. També comptava que el noi de la marató era pels voltants, i en qualsevol moment podia deixar la motxilla i anar-lo a trobar per demanar-li ajuda si la cosa es complicava, però al capdavall no va ser necessari.

La vista des del port, de 2750m, va ser butal: d'una banda, la Vall Ferrera, de l'altra la del Comapedrosa. En poc més d'una hora vaig baixar fins al Refugi de Comapedrosa, en descens suau passant per l'Estany Negre envoltat de neuers (amb la neu tova i gairebé sense desnivell, molt segurs).

 

    Al Port de Baiau

 

M'havia quedat amb ganes de fer el Compadrosa, el cim més elevat d'Andorra amb 2942m, per la qual cosa vaig decidir deixar la motxilla al refugi i pujar-hi per la tarda, carregant només la ronyonera amb els efectes personals i un bidó d'aigua. Em vaig quedar molt sorprés de la facilitat amb què el vaig assolir: en tres quarts d'hora havia arribat altre cop a l'Estany Negre, i només vaig necessitar mitja hora més per completar la grimpada final per l'aresta sud fins al cim. De ben segur que no hauria estat capaç de fer-ho tant depressa abans d'iniciar la travessa. La paradoxa és que d'alytra banda també estic una mica espatllat: el turmell millora, però continua un xic inflat (no em fa gens de mal, per això...), les contractures de l'esquena... allà hi són... alguna butllofa als peus, els genolls em fan una mica de figa quan no porto les genolleres... en fi, per això sóc ara a Encamp descansant! I recuperant-me força bé.

La vista des del cim del Comapedrosa és espectacular (sí, ja ho sé, tot és espectacular). Tot el Pirineu axial català, andorrà i francés al meu voltant, des del massís de la Maladeta a l'oest fins al Puigmal a l'est. Amb les valls Ferrera i de Comapedrosa en primer pla.

 

  Al cim del Comapedrosa

 

Vaig fer nit a Comapedrosa. Tampoc no em vaig poder dutxar aquell dia, feien obres al refugi i els serveis i les dutxes estaven fora de servei. Cap problema, em vaig contentar amb un bany agradable a l'estanyet proper al refugi. És petit i el sol l'escalfa suficientment durant el dia. Per cert que a la baixada del Compadrosa (més lenta que la pujada, per no cascar-me els genolls) vaig coincidir amb un navarrés que em va presentar diversos indrets interessants del Pirineu aragonés i la seva vessant francesa.

Aquests dos dies han estat els millors fins ara, en part per l'alicient de descobrir un sector que encara no coneixia.

Ahir vaig baixar a Arinsal a peu i d'allà em vaiog desplaçar en bus fins a Encamp, estalviant-me dos colls del GR andorrà, el De les Cases i el d'Ordino, propers als 2000m. Una trampeta d'uns 15km.

Vaig dinar i sopar de restaurant, i avui també hi he dinat. I vaig preparar les properes tres etapes fins a Puigcerdà. Tenen la dificultat que només hi ha un refugi guardat, el de Malniu, i he de planificar bé la quantitat de menjar i aigua que m'enduré, per tal de no quedar-me curt, com a Baiau, ni carregar pes excessiu. Crec que l'opció de fer nit als refugis de l'Illa (Andorra) i de Malniu (La Cerdanya) és la millor. També pot ser que m'aturi a Engorgs, abans de Malniu, ja que la segona etapa sembla ser més dura. L'etapa més llarga serà l'última, fins a Puigcerdà, uns 20km de baixada suau i continuada.

 

     La Valira d'Orient al seu pas per Encamp

 

Avui ha tocat descansar, fer bogada general, informar-me de l'estat del sender i dels refugis en aquest tram, fer compres... i he tingut el temps just per publicar els darrers relats al blog. Em sap greu no haver penjat encara fotografies, espero fer-ho la propera vegada a Puigcerdà...

I si fa una setmana esperava la visita dels meus pares, ara ja tinc ganes que arribi el cap de setmana vinent, en què els meus amics se'm uniran en un parell d'etapes, probablement a la Vall de Núria.

 

Encamp, 2 de juliol de 2011

 

 

Notes sobra Andorra:

• - ha estat una sorpresa molt agradable veure que aquí encara no hi ha arribat la llei anti-tabac!
• - darrere la façana comercial de les viles del principat s'hi amaguen poblets encantadors, que moltes vegades passem per alt quan visitem Andorra.
• - també ha estat un xoc bastant traumàtic topar de nou amb la civil·lització (cotxes, fum, soroll...). Serà dur, tornar a Barcelona Cornellà quan la travessa acabi.

Álbums de Fotos relacionados:

• Travessa GR 11 – 6. La Vall Ferrera i la Vall del Comapedrosa

1 Comentarios

Añadir nuevo comentario

Usuario de Madteam.net No usuario

Vista Previa